Enrique Martin i Marc Delcan: "L'esperança necessària";
en "Setmanari Directa", nº328
(4 de setembre de 2013)
A Porción del Enemigo (Calambur, Madrid, 2013), Enrique
Falcón ens ofereix una altura des d’on mirar el dolor. La fórmula, que
Falcón practica a través d’una actitud poètica compromesa amb el món, és
la següent: el dolor que esdevé esperança. Una esperança que no oblida
el dolor. Falcón segueix la seva marxa pel que darrerament ha començat a
dir-se oficialment poesia de la consciència crítica; però també podríem dir-ne, amb Enrique Falcón, com un exemple més que honest, poesia de la praxi política.
En aquest llibre, el llenguatge no és un mitjà ni un fi, és una praxi
en la mesura que planteja dues dimensions crucials per a una poesia
rebel: una és la destrucció de la gramàtica (de la innegable obediència i
submissió amb què el llenguatge del poder ens obliga a comunicar-nos);
l’altra, la inqüestionable capacitat política i poètica que, partint
d’una crítica radical de l’ordre de coses imperant, té l’orgull (i la
tendresa) de parlar d’un altre món possible. Un món possible que naix
d’aquest món en crisi. Agònic.
D’aquí, l’altura. En una tensió constant, la poesia de l’escriptor radicat al Barri del Crist (un barri perifèric
de València, però que, precisament, és central perquè, amb la seva
exclusió, reflecteix la mentida del poder) es construeix entre la
realitat històrica, que ve marcada per la tragèdia humana (reflectida en
la ruptura dels codis lingüístics, lògics i racionals) i la projecció
d’una altra realitat esperançada, que emergeix dels cossos que rebutgen
la seva condició d’opressió. Un altre món possible –repeteixo– és aquí i
guanyarà.
És difícil parlar d’Enrique Falcón, el millor és llegir-lo o, si hi
ha ocasió, escoltar-lo. Potser en aquests moments la poesia només és
important en relació amb les mans que l’escriuen i no tant amb la tinta
amb què està impresa. En qualsevol cas, en aquest llibre es condensen i
conflueixen dues necessitats –la necessitat de dir i la necessitat de
ser– i es reconeix amb claredat que aquestes necessitats ens fan adoptar
una posició en la realitat: parlar i ser tal com sempre ens han obligat
a ser; o ser i dir una altra cosa totalment diferent, ser i dir el que
volem. Aquesta és l’esperança que s’obre amb el dolor. Viure dignament i
escriure amb aquest compromís. Com resen alguns versos del llibre,
escollits d’entre els dos últims poemes: “Digo que ya llega un diluvio sobre el miedo”, “el fin y la caída del Capitalismo”.
